L'acompanyament educatiu

L'acompanyament educatiu, entès com a procés, mereix una menció especial. Penso que tots els professionals hauríem d'estar familiaritzats amb aquest procés, tot i aprofundint en les seves implicacions. L'acompanyament educatiu esdevé el pilar que fonamenta qualsevol intervenció educativa, i com tal requerix una profunda reflexió.

Acompanyar, doncs, vol dir caminar al costat d'algú, fent-li costat i compartint una part, encara que sigui petita, de la seva vida, així com el camí  a recórrer i les seves experiències. Acompanyar no és dir què s'ha de fer i com s'ha de fer. Va molt més enllà de tot això. No es pretén tampoc controlar la vida de ningú, ni molt menys protegir. Ans al contrari, l'objectiu és caminar amb algú per tal que sigui conscient de la seva situació, sent un testimoni de les seves decisions, siguin encertades o desafortunades, lluny de la pretensió de censurar o validar. Aquests darrers elements són claus, sobretot quan es treballa amb educands que presenten dificultats emocionals o problemes de conducta. Normalment estan acostumats a que el professional marqui unes prescripcions i unes pautes de comportament que han de seguir, i contínuament reben censures i límits que en ocasions no fan si no incrementar més el problema o la situació conflictiva. L'acompanyament aporta també una mirada neutra, de suport en les decisions. S'accepta a la persona tal i com és, i s'entén que la persona, els joves o els educands, són subjectes en fase d'aprenentatge que estan descobrint el món, experimentat una sèrie de vivències que teixeixen la seva personalitat. L'acompanyament consisteix precisament en fer costat en aquestes experiències, ajudant que el jove sigui capaç de transformar aquest vivències en oportunitats de creixement i/o de transformació. Acompanyar també és donar llibertat, llibertat per conèxier el món i equivocar-se, aprendre dels errors i tornar a construir.

L'acompanyament és especialment important amb els adolescents i els joves, els quals viuen una etapa vital on rebutgen l'autoritat i mostren certes hostilitats envers els adults. Penso que els professionals de l'educació hauríem de tenir una visió molt global del món que envolta aquest joves, sobretot aplicat al cas d'aquells que tenen problemes de conducta. Aquesta visió ens hauria de permetre visualitzar els casos d'aïllament, soledat, fracàs i angoixes que els assolen, així com les manifestacions d'agresssivitat i hostilitat, sovint expressions de malestar.

Amb tot plegat no vull dir ni molt menys que davant de certes conductes hagim de ser neutrals i seguir acompanyant el jove. El treball amb l'adolescència és molt complex,  i sigui quin sigui l'escenari educatiu (formal o no formal, de prevenció, de protecció o de justícia), no s'ha de d'oblidar que els límits educatius són molt necessaris. Simplement he exposat aquest tema a mode reflexió, sent conscient que a la pràctica és molt difícl d'implemetar. Igualment, penso que els casos d'èxit educatiu s'aconsegueixen amb un bon procés d'acompanyament, no tant per la bona diligència del professional si no per haver donat el protagonisme al jove, responsable dels seus actes i decisions.