Durant el meu període de pràctiques m'estic adonant que en la fase d'avaluació psicopedagògica és fonamental que el psicopedagog/a tingui prou determinació per identificar el problema. En aquest sentit cal una bona dosi de realisme i d'objectivitat que no sempre és fàcil. Un cop s'hagi ubicat i detectat la situació sobre la qual cadrà intervenir, que en el meu cas va correspondre al Practicum I i part del II, penso que cal fer conscients a tots els agents implicats del problema. Concretament parlem del grup en qüestió, sobre els que recau l'acció psicopedagògica, així com l'educadora referent. Si alguna de les parts implicades no reconeix o no és conscient de la situació, ben dificilment es podrà aconseguir una millora o una rectificació. És per això que insisteixo que la presa de consciència és un aspecte clau que cal tenir molt present.
En el meu cas, d'entrada, l'educacodora referent s'ha mostrat molt oberta i receptiva a iniciar alguns canvis metodològics, incorporant algunes pautes educatives que li he facilitat. Des del primer moment ha reconegut que les seves pràctiques no contribueixen a generar dinàmiques positives en el grup. Això ha facilitat molt la feina, ja que en cas contrari, si hagués mostrat resistències al canvi, hagués estat molt complicat poder fer alguna intervenció educativa amb el grup, al menys de forma efectiva. En el camp de la psicopedagogia es dona de manera inherent el treball col.laboratiu entre professionals. En aquest treballar junts, es poden donar algunes dificultats i amenaces que cal identificar-les i afrontar-les amb recursos específics. Per tant, es requereix una visió compartida del problema, la qual no sempre s'aconsegueix. Perfectament, en la tasca de l'assessorament, et pots trobar amb les següents limitacions:
- Resistències al canvi: on els assessorats no creuen convenient introduir canvis i prefereixen continuar igual. Normalment es pot donar en equips on els professionals porten molts anys treballant.
- Desconfiances: el psicopedagog/a es veu més com una amenaça que com un suport.
- Hiperresponsabilització: l'assessor acaba asumint més responsabilitats de les que li pertoca.
- Confrontació: durant el procés d'intervenció es donen postures oposades entre el psicopedagog/a i la resta de professionals, que estan encallades.
Podem citar-nes més amenaces que el psicopedagog/a es pot trobar en algunes circumstàncies. En aquest sentit és important estar dotats de certes estratègies que permetin desencallar alguns dels possibles problemes que es poden originar. És molt important que el psicopedagog no vagi en qualitat d'expert, com si fos el "solucionador" dels problemes. També hauria de ser un professional molt curós al temps d'assessorar, sabent que existeixen moltes formes de fer i de treballar que cal respectar. En part, també, és comprensible una certa dosi de desconfiança, i de qüestionament, ja que el fet de col.laborar en equips estables implica la introducció de noves dinàmiques que no sempre són fàcils d'assumir. Inclòs la hiperresponsabilització és fàcil que es pugui produir. Podem posar per cas que en el context sobre el qual estic fent el meu pla d'intevenció, el professional faci una demanda estant molt desesperat. Aleshores, el fet de ser un professional extern, pot arribar a ser vist com un expert o al menys com una oportunitat de canviar les coses. A mode de reflexió, és molt important que com a psicopedagogs tinguem molt present quines són les implicacions de treballar col.laborativament amb altres professionals. Forma part del que anomeno la "presa de consciència".
Aquesta presa de consciència a la que ens referim,si bé s'ha de donar en els professionals amb els que intervenim, també s'ha de produir en els subjectes on recau l'acció. En el cas sobre el que estic treballant, està sent vital el reconeixement per part dels adolescents sobre la situació i l'estat del seu grup com a conflictiu. Si no hi ha reconeixement, es molt difícil que la intevenció doni els fruits esperats. I la tasca meva, com a psicopedagog, no és forçar un canvi de mirada. Més aviat està consistint en fer de mirall i en ajudar a que siguin ells mateixos conscients sobre com van les coses.
El treball amb els adolescents, sobretot en l'àmbit de la infància en risc, és molt difícil i a vegades es pot tenir la sensació de picar pedra. Una estratègia clau que estic descobrint és la de cercar el seu consentiment a l'acció educativa. Un cop s'obté, la resta del treball ve rodat. Podem dir, per tant, que cercar el seu consentiment és la base de la presa de consciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada