Conclusions....

Arribats a aquest punt, és temps de fer una valoració general del període de pràctiques a mode de conclusions. Com s’ha pogut comprovar, les entrades  d’aquest blog han seguit una línia força reflexiva. Bàsicament, m’han permès tenir una mirada crítica amb tot el procés, analitzant tots els elements que configuren l’acció educativa. Penso que davant de qualsevol procés d’intervenció educativa, com a professionals de l’educació, hem de partir d’un enfocament holístic i sistèmic de la situació, on tindrà lloc l’acció educativa. Això inclou els següents elements:

•   El recurs educatiu: tipus de recurs, funcions, població que s’atén, estructura de centre, dependència institucional....
• El context social i cultural: barri en el qual es troba, característiques demogràfiques, socials i culturals....
• L’acció educativa: objectius, programacions, metodologia, professionals...
• Els educands: perfil, necessitats educatives, motivacions, actituds, punts forts i punts febles....

Analitzant doncs aquests elements, penso que t’ajuda a tenir una visió general de tot els elements que són presents davant de qualsevol procés d’acció educativa. Quan dic holístic em refereixo al fet de tenir una mirada integral com a psicopedagogs de tot allò que és significatiu per a l’acció psicopedagògica o educativa. En aquest sentit, penso que és força rellevant contemplar totes les dimensions dels educands: psicològica, actitudinal, social i acadèmica. El fet d’atendre només una d’aquestes esferes et dóna una mirada parcel·lada de la seva situació, i a mida que vas aprofundint en la seva realitat t’adones que potser la informació de la que disposes és un tant esbiaixada. Al menys és la sensació que he tingut, raó per la qual arribo  a aquestes conclusions. Els problemes de conducta, els malestars i les angoixes que poden tenir alguns adolescents responen sempre a una casuística determinada. És per això que en les pràctiques he hagut de ser  molt prudent, i em dedicava molt a observar i a recopilar la màxima informació possible. En efecte, disposar de més informació o com a mínim ampliar-la t’ajuda a comprendre certs processos, i això requereix una bona dosi de paciència. Aquí entra clarament en joc el factor temps, una peça clau que determina i marca el ritme dels processos educatius. Els processos de transformació i de canvi, partint de realitats conflictives, requereixen molt de temps, i és aquí on penso que el professional ha de saber llegir aquests tempos i també respectar-los. Respectar vol dir no pressionar l’adolescent, donar-li el seu temps, confiar en les seves capacitats i en la taca que s’està fent. És aquí on cobra sentit l’acomanyament educatiu, on simplement el professional està, mentre el/la jove es pren el seu temps.

Evidentment, el factor temps ha estat un gran hàndicap en el meu període formatiu a fi de veure autèntics processos de canvi i millora, si bé s’han observat alguns petits avenços en alguns casos. En qualsevol cas això no es tradueix en una fracàs ni en una frustració personal, ans al contrari, ha esdevingut una autèntic aprenentatge per a tots. I el principal aprenentatge que he fet  partint de l’enfocament holístic rau en el fet d’entendre que la intervenció educativa ha de recaure en totes les àrees que conformen l’estructura de l’adolescent. Així doncs, no podem per exemple afavorir un bon rendiment acadèmic si no atenem els bloquejos que té l’adolescent i que l’impedeixen concentrar-se i acabar les tasques. Al seu torn, no podem entendre aquests bloquejos si no entenem que potser necessita un suport de caire psicològic, on es necessita la implicació familiar. Amb aquest exemple hem pogut visualitzar com tota l’acció educativa connecta les diferents vessants a les que ens referim.

Un altre enfocament a part de l’holístic és el sistèmic. El comento perquè penso que també és molt important per entendre certes situacions i realitats que s’originen en els escenaris educatius. Les dimensions a les que ens hem referit i que configuren la vida dels adolescents, estan en constant intercanvi i interacció. Els canvis i les alteracions d’una d’aquestes esferes repercuteix en la resta, i tot això s’acaba expressant en un context educatiu concret, sigui una aula o un centre obert. Un problema de conducta o actituds distorsionadores poden semblar a priori com a inexplicables i en tots els casos censurables. Però si anem més enllà, un exercici importantíssim que sempre hem de fer en la tasca educativa, potser esbrinem que els joves han tingut un dia complicat a l’institut, o que tenen problemes familiars. Evidentment, aquets problemes es canalitzen en el centre, que sovint esdevé una vàlvula d’escapament per fugir de certes realitats. És per aquesta raó que la intervenció educativa ha de contemplar aquesta visió integral de l’educació, i és aquí on també és fonamental la intervenció multidisciplinar. Sovint a les escoles sembla que la figura del mestre/a tingui una bareta màgica capaç de resoldre tots els problemes i afrontar qualsevol situació de manera eficient i resolutiva. Estan sotmesos a molta pressió social i a vegades en les demandes es desvien del seu encàrrec originari. Passa una cosa semblant amb la figura de l‘educador/a social. Molt sovint assumeixen tasques i responsabilitats que dubtosament entren en les seves funcions, i sembla un professional tot terreny. Dic tot això perquè un treball multidisciplinari assegura que diferents professionals s’ocupin de les diferents àrees dels infants, adolescents i joves. Així doncs, el mestre s’encarrega de cobrir la part acadèmica, el psicopedagog d’atendre necessitats educatives, el psicòleg del suport terapèutic i l’educador/a de l’acompanyament educatiu. En el cas del centre obert on realitzo les pràctiques, a més a més podem esmentar la figura de la treballadora social, que atén necessitats socials de les famílies. Exposant tot això, podem visualitzar com es requereix un enfocament integral, holístic, que entengui com les diferents parts dels educands estan en constant interacció i interdependència, segons la teoria sistèmica.

Una altra reflexió que faig és entorn l’actitud que mostra el professional davant del context educatiu. El fet de no veure el problema tal i com és i no fer l’exercici d’anar més enllà, amb el pas del temps pots entrar en un terreny molt perillós: frustració professional, sentir-se desbordat/da, arribar a cremar-se, no gaudir de la tasca educativa....  Sóc plenament conscient que el treball educatiu amb adolescents és molt complicat, sigui l’escenari que sigui, i no cal que caiem necessariament  en l’estigma dels “adolescents en risc d’exclusió social”, en àmbits educatius que ja de per sí són complexos. L’adolescència és una etapa vital que per naturalesa comporta un conflicte i una ruptura. El professional l’ha de tenir ben present, i en la tasca educativa, una activitat purament social i humana, entren en joc tot un amalgama de creences, valors, actituds, comportaments i habilitats, afegit a una sèrie de factors de tall ideològic, social, polític, personal i contextual, que fan de la tasca educativa quelcom complex i a la vegada molt ric, amb un fort component de vocació personal. Penso que la tasca educativa, sigui des de l’escenari que sigui, s’ha de gaudir, no obstant és molt important el treball en equip. Aquest punt és determinant, i m’agradaria assenyalar alguns elements que són claus:

• Compartir un projecte educatiu en comú, amb uns objectius clars.
• Bona comunicació entre els professionals.
• Actituds constructives envers els problemes i les crítiques.
• Ambient de treball respectuós.
• Existència de líders positius de referència que liderin i empenyin el treball en equip.
• Autonomia i confiança en els professionals, amb capacitat de decisió.
• Que els professionals se sentin valorats en la seva feina.

Hem citat alguns punts que son fonamentals, però òbviament en podríem citar-ne molts més. A banda del treball en equip, també m’agradaria esmentar aquelles actituds que penso que cal tenir com a professional de l’educació per evitar cremar-se o acabar frustrat/da:

• Treballar des de l’entusiasme que faciliti la creativitat, l’escola activa i la renovació constant.
• Ser autocrítics amb la pròpia praxis i entendre que davant una realitat educativa tots aprenem.
• Ser responsables amb els propis actes i preveure les conseqüències de determinades accions.
• Actitud d’humilitat: sentir que aportes a l’equip i ala feina i a l’hora sentir que els altres també t’aporten.

Evidentment no són en cap cas receptes màgiques, però sí que ajuden a renovar-se i a ser reflexiu envers la pròpia pràctica professional. Potser t’ajuda a tenir una mentalitat molt més oberta que et proporciona una visió més àmplia, més neta i més real de les situacions que es puguin donar, al temps que et fa ser més resolutiu i sensible.

La sensibilitat és un altre aspecte que m’agradaria abordar en aquestes conclusions. La dedicació professional a la tasca educativa requereix una bona dosi de vocació. Això implica tenir una certa sensibilitat donat que es treballa amb persones i entren en joc actituds, valors, creences pensaments, ètica....El professional ha de saber gestionar molt bé aquestes situacions, en especial en contextos educatius on es treballa amb col·lectius desfavorits. La sensibilitat de la que parlo no és debilitat ni tenir les emocions a flor de pell. Més aviat ho veig com una força que t’ajuda a entendre certes situacions implícites, subtils, i a suportar moments durs, de patiment humà, de situacions d’injustícia. Treballar amb les emocions dels altres no és gens fàcil, i un professional com és el psicopedagog ha de tenir molt clar que ha d’aprendre a gestionar les seves emocions. Si això no està treballat, molt difícilment es pot treballar des de l’empatia.

Un altre tema que vull incloure en aquesta darrera entrada del blog és entorn el concepte d’“infants, adolescents i joves en risc d’exclusió social”. Penso que vivim uns temps molt convulsos, amb una forta crisi econòmica i social que tots coneixem. Però crec que s’està frivolitzant molt amb aquesta etiqueta, i de manera recurrent la societat, amplificada pels mitjans de comunicació, està etiquetant moltes persones de manera equivocada. Aquest tema s’ha de tractar amb delicadesa i responsabilitat, i el fet  d’etiquetar una persona com a exclòs o pobre l’ha de fer un professional adequat en base a una sèrie d’indicadors. Amb això també crec que hem d’anar més enllà, ja que en cas contrari molta gent s’instaura en una mirada preconcebuda i distorsionada. No tots els infants, adolescents i joves estan en risc d’exclusió pel fet d’acudir a un programa social. I és més, viure efectivament en una situació de pobresa i de falta d’oportunitats esdevé tota una realitat que s’ha de conèixer a fons per a poder opinar, al menys amb criteri. Utilitzar aquesta etiqueta no fa si no caure en l’assistencialisme, i com a professionals de l’educació hem de donar les canyes, i no els peixos. D’aquí el títol del meu blog, la psicopedagogia com a eina d’inclusió social.

Amb aquest practicum doncs he volgut constatar com la psicopedagogia pot estar al servei d’aquelles persones que no tenen una igualtat d’oportunitats en la societat, i com pot esdevenir una eina per fer processos de creiexement personal i d’acompanyament educatiu. Sobretot, penso que la psicopedagogia està molt enfocada a l’educació formal però les seves possibilitats i camps d’actuació són enormes. Per últim, la intervenció psicopedagògica difícilment s’entén sense el treball en equip multidisciplinari.