Conclusions....

Arribats a aquest punt, és temps de fer una valoració general del període de pràctiques a mode de conclusions. Com s’ha pogut comprovar, les entrades  d’aquest blog han seguit una línia força reflexiva. Bàsicament, m’han permès tenir una mirada crítica amb tot el procés, analitzant tots els elements que configuren l’acció educativa. Penso que davant de qualsevol procés d’intervenció educativa, com a professionals de l’educació, hem de partir d’un enfocament holístic i sistèmic de la situació, on tindrà lloc l’acció educativa. Això inclou els següents elements:

•   El recurs educatiu: tipus de recurs, funcions, població que s’atén, estructura de centre, dependència institucional....
• El context social i cultural: barri en el qual es troba, característiques demogràfiques, socials i culturals....
• L’acció educativa: objectius, programacions, metodologia, professionals...
• Els educands: perfil, necessitats educatives, motivacions, actituds, punts forts i punts febles....

Analitzant doncs aquests elements, penso que t’ajuda a tenir una visió general de tot els elements que són presents davant de qualsevol procés d’acció educativa. Quan dic holístic em refereixo al fet de tenir una mirada integral com a psicopedagogs de tot allò que és significatiu per a l’acció psicopedagògica o educativa. En aquest sentit, penso que és força rellevant contemplar totes les dimensions dels educands: psicològica, actitudinal, social i acadèmica. El fet d’atendre només una d’aquestes esferes et dóna una mirada parcel·lada de la seva situació, i a mida que vas aprofundint en la seva realitat t’adones que potser la informació de la que disposes és un tant esbiaixada. Al menys és la sensació que he tingut, raó per la qual arribo  a aquestes conclusions. Els problemes de conducta, els malestars i les angoixes que poden tenir alguns adolescents responen sempre a una casuística determinada. És per això que en les pràctiques he hagut de ser  molt prudent, i em dedicava molt a observar i a recopilar la màxima informació possible. En efecte, disposar de més informació o com a mínim ampliar-la t’ajuda a comprendre certs processos, i això requereix una bona dosi de paciència. Aquí entra clarament en joc el factor temps, una peça clau que determina i marca el ritme dels processos educatius. Els processos de transformació i de canvi, partint de realitats conflictives, requereixen molt de temps, i és aquí on penso que el professional ha de saber llegir aquests tempos i també respectar-los. Respectar vol dir no pressionar l’adolescent, donar-li el seu temps, confiar en les seves capacitats i en la taca que s’està fent. És aquí on cobra sentit l’acomanyament educatiu, on simplement el professional està, mentre el/la jove es pren el seu temps.

Evidentment, el factor temps ha estat un gran hàndicap en el meu període formatiu a fi de veure autèntics processos de canvi i millora, si bé s’han observat alguns petits avenços en alguns casos. En qualsevol cas això no es tradueix en una fracàs ni en una frustració personal, ans al contrari, ha esdevingut una autèntic aprenentatge per a tots. I el principal aprenentatge que he fet  partint de l’enfocament holístic rau en el fet d’entendre que la intervenció educativa ha de recaure en totes les àrees que conformen l’estructura de l’adolescent. Així doncs, no podem per exemple afavorir un bon rendiment acadèmic si no atenem els bloquejos que té l’adolescent i que l’impedeixen concentrar-se i acabar les tasques. Al seu torn, no podem entendre aquests bloquejos si no entenem que potser necessita un suport de caire psicològic, on es necessita la implicació familiar. Amb aquest exemple hem pogut visualitzar com tota l’acció educativa connecta les diferents vessants a les que ens referim.

Un altre enfocament a part de l’holístic és el sistèmic. El comento perquè penso que també és molt important per entendre certes situacions i realitats que s’originen en els escenaris educatius. Les dimensions a les que ens hem referit i que configuren la vida dels adolescents, estan en constant intercanvi i interacció. Els canvis i les alteracions d’una d’aquestes esferes repercuteix en la resta, i tot això s’acaba expressant en un context educatiu concret, sigui una aula o un centre obert. Un problema de conducta o actituds distorsionadores poden semblar a priori com a inexplicables i en tots els casos censurables. Però si anem més enllà, un exercici importantíssim que sempre hem de fer en la tasca educativa, potser esbrinem que els joves han tingut un dia complicat a l’institut, o que tenen problemes familiars. Evidentment, aquets problemes es canalitzen en el centre, que sovint esdevé una vàlvula d’escapament per fugir de certes realitats. És per aquesta raó que la intervenció educativa ha de contemplar aquesta visió integral de l’educació, i és aquí on també és fonamental la intervenció multidisciplinar. Sovint a les escoles sembla que la figura del mestre/a tingui una bareta màgica capaç de resoldre tots els problemes i afrontar qualsevol situació de manera eficient i resolutiva. Estan sotmesos a molta pressió social i a vegades en les demandes es desvien del seu encàrrec originari. Passa una cosa semblant amb la figura de l‘educador/a social. Molt sovint assumeixen tasques i responsabilitats que dubtosament entren en les seves funcions, i sembla un professional tot terreny. Dic tot això perquè un treball multidisciplinari assegura que diferents professionals s’ocupin de les diferents àrees dels infants, adolescents i joves. Així doncs, el mestre s’encarrega de cobrir la part acadèmica, el psicopedagog d’atendre necessitats educatives, el psicòleg del suport terapèutic i l’educador/a de l’acompanyament educatiu. En el cas del centre obert on realitzo les pràctiques, a més a més podem esmentar la figura de la treballadora social, que atén necessitats socials de les famílies. Exposant tot això, podem visualitzar com es requereix un enfocament integral, holístic, que entengui com les diferents parts dels educands estan en constant interacció i interdependència, segons la teoria sistèmica.

Una altra reflexió que faig és entorn l’actitud que mostra el professional davant del context educatiu. El fet de no veure el problema tal i com és i no fer l’exercici d’anar més enllà, amb el pas del temps pots entrar en un terreny molt perillós: frustració professional, sentir-se desbordat/da, arribar a cremar-se, no gaudir de la tasca educativa....  Sóc plenament conscient que el treball educatiu amb adolescents és molt complicat, sigui l’escenari que sigui, i no cal que caiem necessariament  en l’estigma dels “adolescents en risc d’exclusió social”, en àmbits educatius que ja de per sí són complexos. L’adolescència és una etapa vital que per naturalesa comporta un conflicte i una ruptura. El professional l’ha de tenir ben present, i en la tasca educativa, una activitat purament social i humana, entren en joc tot un amalgama de creences, valors, actituds, comportaments i habilitats, afegit a una sèrie de factors de tall ideològic, social, polític, personal i contextual, que fan de la tasca educativa quelcom complex i a la vegada molt ric, amb un fort component de vocació personal. Penso que la tasca educativa, sigui des de l’escenari que sigui, s’ha de gaudir, no obstant és molt important el treball en equip. Aquest punt és determinant, i m’agradaria assenyalar alguns elements que són claus:

• Compartir un projecte educatiu en comú, amb uns objectius clars.
• Bona comunicació entre els professionals.
• Actituds constructives envers els problemes i les crítiques.
• Ambient de treball respectuós.
• Existència de líders positius de referència que liderin i empenyin el treball en equip.
• Autonomia i confiança en els professionals, amb capacitat de decisió.
• Que els professionals se sentin valorats en la seva feina.

Hem citat alguns punts que son fonamentals, però òbviament en podríem citar-ne molts més. A banda del treball en equip, també m’agradaria esmentar aquelles actituds que penso que cal tenir com a professional de l’educació per evitar cremar-se o acabar frustrat/da:

• Treballar des de l’entusiasme que faciliti la creativitat, l’escola activa i la renovació constant.
• Ser autocrítics amb la pròpia praxis i entendre que davant una realitat educativa tots aprenem.
• Ser responsables amb els propis actes i preveure les conseqüències de determinades accions.
• Actitud d’humilitat: sentir que aportes a l’equip i ala feina i a l’hora sentir que els altres també t’aporten.

Evidentment no són en cap cas receptes màgiques, però sí que ajuden a renovar-se i a ser reflexiu envers la pròpia pràctica professional. Potser t’ajuda a tenir una mentalitat molt més oberta que et proporciona una visió més àmplia, més neta i més real de les situacions que es puguin donar, al temps que et fa ser més resolutiu i sensible.

La sensibilitat és un altre aspecte que m’agradaria abordar en aquestes conclusions. La dedicació professional a la tasca educativa requereix una bona dosi de vocació. Això implica tenir una certa sensibilitat donat que es treballa amb persones i entren en joc actituds, valors, creences pensaments, ètica....El professional ha de saber gestionar molt bé aquestes situacions, en especial en contextos educatius on es treballa amb col·lectius desfavorits. La sensibilitat de la que parlo no és debilitat ni tenir les emocions a flor de pell. Més aviat ho veig com una força que t’ajuda a entendre certes situacions implícites, subtils, i a suportar moments durs, de patiment humà, de situacions d’injustícia. Treballar amb les emocions dels altres no és gens fàcil, i un professional com és el psicopedagog ha de tenir molt clar que ha d’aprendre a gestionar les seves emocions. Si això no està treballat, molt difícilment es pot treballar des de l’empatia.

Un altre tema que vull incloure en aquesta darrera entrada del blog és entorn el concepte d’“infants, adolescents i joves en risc d’exclusió social”. Penso que vivim uns temps molt convulsos, amb una forta crisi econòmica i social que tots coneixem. Però crec que s’està frivolitzant molt amb aquesta etiqueta, i de manera recurrent la societat, amplificada pels mitjans de comunicació, està etiquetant moltes persones de manera equivocada. Aquest tema s’ha de tractar amb delicadesa i responsabilitat, i el fet  d’etiquetar una persona com a exclòs o pobre l’ha de fer un professional adequat en base a una sèrie d’indicadors. Amb això també crec que hem d’anar més enllà, ja que en cas contrari molta gent s’instaura en una mirada preconcebuda i distorsionada. No tots els infants, adolescents i joves estan en risc d’exclusió pel fet d’acudir a un programa social. I és més, viure efectivament en una situació de pobresa i de falta d’oportunitats esdevé tota una realitat que s’ha de conèixer a fons per a poder opinar, al menys amb criteri. Utilitzar aquesta etiqueta no fa si no caure en l’assistencialisme, i com a professionals de l’educació hem de donar les canyes, i no els peixos. D’aquí el títol del meu blog, la psicopedagogia com a eina d’inclusió social.

Amb aquest practicum doncs he volgut constatar com la psicopedagogia pot estar al servei d’aquelles persones que no tenen una igualtat d’oportunitats en la societat, i com pot esdevenir una eina per fer processos de creiexement personal i d’acompanyament educatiu. Sobretot, penso que la psicopedagogia està molt enfocada a l’educació formal però les seves possibilitats i camps d’actuació són enormes. Per últim, la intervenció psicopedagògica difícilment s’entén sense el treball en equip multidisciplinari.

L'adolescència:una mirada antropològica

Al llarg de tot el període de pràctiques, he anat fent diverses reflexions entorn el fenomen de l’adolescència. Crec que com a professionals de l’educació necessitem dotar-nos d’un marc teòric explicatiu que ens ajudi a entendre les tendències i els comportaments d’aquest col·lectiu, així com a comprendre determinats processos educatius. Evidentment, en el camp educatiu es necessita que aquest marc teòric sigui acompanyat de la part pràctica, on es manifesten els fets i on pots aplicar els coneixements adquirits. Penso igualment que com a professional de l’educació, sigui com a psicopedagog/a, mestre/a o educador/a, reflexionar entorn els fenòmens educatius enriqueix la teva professionalitat i et fa més competent i responsable.

En el meu cas, m’agrada molt ubicar-me en l’espai, és a dir, conèixer en primer lloc el tipus de recurs on estic fent les pràctiques, com és el cas d’un centre obert. Això et porta a aprofundir en aquest tipus de recurs, quina funció tenen i quines necessitats atenen. Podem anar més enllà i descobrir perquè es van originar i com s’han anat transformant amb el pas del temps, fins arribar al punt de comprovar quina és la situació actual d’aquest recurs. En segon lloc, cal conèixer el context social i cultural on s’emmarca  aquest recurs, és el que diem el territori. Bàsicament, per una qüestió quasi sistèmica, perquè el territori o context sociocultural determina les dinàmiques d’un centre obert, un recurs que s’adapta a les necessitats socials de l’entorn.

Un cop es disposa de prou informació en aquest sentit, es poden entendre amb molta més facilitat alguns processos educatius així com la població que s’atén. I és que parlar d’una atenció educativa integral implica, segons el meu punt de vista, situar la persona en el seu context social i cultural.

Dit això, m’agradaria abordar el fenomen de l’adolescència però en clau antropològica, és a dir, posant de rellevància la funció que té en el si d’una cultura i d’una societat. Considero que l’antropologia ens ajuda a comprendre aquelles claus que expliquen alguns dels comportaments dels joves contemporanis, tot i recordant que com a ciència s’ocupa dels comportaments humans des d’un punt de vista social i cultural. Amb tot, l’objectiu final és disposar de més elements per comprendre l’adolescència com una forma més de l’expressió humana.

Crec que abans de contextualitzar l’adolescència en el seu marc històric, social i cultural, hem de comprendre quin és el seu significat en sentit ampli. Es tracta d’una construcció social i cultural, mediatitzada per l’espai i el temps, que consisteix en el trànsit d’una etapa de la vida a una altra, és a dir, de la infantesa a l’edat adulta. D’aquesta definició extraiem una sèrie de reflexions. En primer lloc, si diem que es una construcció social i cultural, caiem irremediablement en el concepte del relativisme. Això vol dir que no existeix un arquetipus de joventut susceptible de ser extrapolat a altres realitats socials, cada societat i cada cultura entén aquest període vital de les persones d’una manera diferent, que estarà condicionat pel moment històric. En segon lloc, el fet de situar-se entre els finals d’una etapa (la infantil) i els albors d’una altra (l’adulta), fa que navegui entre el fi d’una dependència i falta d’autonomia personal i els inicis d’una recerca identitària com a ésser independent.

El pas o trànsit del que hem parlat anteriorment, és fruit d’un procés de socialització que atén paràmetres d’espai i temps. Aquesta socialització es porta a terme mitjançant un sistemàtic procés de transmissió cultural. L’adolescència com a fenomen social té una sèrie de repercussions socials donat que es tracta d’un col·lectiu que interactua amb l’entorn i li atorga un significat. La identitat juvenil es genera precisament en el marc de la societat, per tant, cal emmarcar-la en el si d’aquesta. D’una banda, hem de tenir presents les condicions socials, és a dir, com encaixen en l’estructura de la societat segons diferents variables. D’altra banda, no s’han d’oblidar el conjunt d’elements de caire ideològic i simbòlic que configuren les imatges culturals dels adoelscents.

La cultura juvenil com a fenomen social té inevitablement repercussions en l’àmbit educatiu, i des de la pedagogia s’han fet diverses propostes per donar resposta a aquest repte que suposa l’adolescència.

Seguint abordant l’adolescència des d’un punt de vista antropològic, parlar d’aquesta com a fenomen social implica parlar d’un grup humà determinat que com a tal té una sèrie de comportaments en el si d’una societat. És per això que l’antropologia s’ha interessat pel seu estudi, que a través de la mirada antropològica ha intentat entendre les causes d’aquests comportaments, així com les repercussions i l’impacte que generen en una cultura o societat determinada. Amb les poques nocions que tinc en la antropologia, fruit d’algunes lectures realitzades, penso que consisteix en una manera de copsar el món, de concebre’l com a una realitat on tenen lloc els fenòmens socials. Aquesta concepció pretén donar-li un significat al seu objecte d’estudi, sent el cas de l’adolescència.

Davant d’aquestes qüestions, ens podem preguntar com aborda la pedagogia aquest fenomen? En termes educatius, representa tot un repte. La intervenció educativa s’ha d’inclinar cada vegada més a una visió sistèmica, on els adolescents i  joves estan en constant interrelació amb altres elements. Aquest  paradigma implica una nova mirada que ha de contextualitzar tots aquests elements sistèmics de la vida dels adolescents en un marc històric, social i cultural, amb el fi de donar resposta a la construcció de les seves identitats. Només serem capaços de comprendre els seus malestars si oferim solucions educatives reals, que evitin una adolescència a la deriva i representacions pessimistes que veuen un futur poc favorable. Cal dir, que la greu crisi econòmica està transformant aquest fenomen, com és el cas de la generació ni-ni. La pedagogia ha de reinventar-se per donar resposta a aquets nous desafiaments.

Per últim, i a mode de tancament, m’agradaria dir que he decidit incloure en el meu blog aquesta petita reflexió sobre el món de l’adolescència ja que m’ajuda en el meu cas a entendre aquest col·lectiu tan complex, sobretot als que ens dediquem professionalment. Crec que davant de qualsevol situació que hàgim d’abordar, necessitem cercar punt de transcendència que ens doni una perspectiva diferent i una visió més àmplia.

El vincle educatiu

Davant de qualsevol procés educatiu, els professionals de l’educació hem de tenir molt present què és el que prioritzem, si és la relació educativa en sí mateixa o més aviat és el contingut d’aquesta. Penso que es tracta de la primera opció, ja que destacant la relació educativa per sobre d’altres elements estem donant pas al vincle educatiu. El vincle educatiu és una relació que es dona entre l’educador/a i l’educand, i penso que esdevé una mena de brúixola que ha de servir per cercar nous camins. El vincle educatiu ha d’estar clarament revestit d’una dimensió afectiva, sense la qual l’educació perd el sentit i queda relegada a una simple instrucció o a una sèrie de prescripcions. La dimensió afectiva doncs dignifica la persona i l’accepta tal i com és. Els vincles afectius reuneixen les següents característiques:

• Tenen una naturalesa afectiva.
• Han de ser perdurables.
• Han de ser singulars, únics, donant pas a una relació especial amb cada persona.
• Ha d'entrar el jocs la proximitat.
• Apareixen davant la interacció continuada i prolongada.

Els vincles afectius, a més a més, depenen molt del tipus de interacció que es pugui establir. Així doncs, una interacció de qualitat donarà peu a un vincle afectiu de qualitat. 

En l'àmbit de l'adolescència, els professionals que s'hi dediquen penso que han de tenir mot clar el vincle educatiu. Sense aquest, molt difícilment podem parlar de consentiment a l'acció educativa i de participació. I molt menys, no podem parlar del procés de l'acompanyament, el qual es fa des de la confiança i des de l'acceptació. El vincle és un element fonalmental en l'educació que sempre l'hem  tenir molt present. En el cas dels adolescents, aquests necessiten un sentiment de pertinença que els aporti seguretat i estructura, és allò de la necessitat d'existir en la ment d'algú. Els vincles són continus en la vida de les persones, i sempre es donen en el moment que hi ha un intercanvi personal. És així com al llarg de l'adolescència, els adolescents van teixint les seves relacions i establint els seus vincles. 

No obstant, crec que una característica molt important de la construcció el vincle afectiu és que sempre es parteix de la decisió de l'altre, és a dir, de l'educand. Si l'educand no t'accepta i no et dona el seu consentiment, és molt difícil crear el vincle, ja que aquest es dona de manera natural i progressiva. I en el cas d'adolescents en situació de risc o que presenten dificultats per regular la seva conducta, apareixen molts professionals al seu voltant: professors, educadors, monitors, tutors... Moltes vegades es dona com una mena de "pugna" per veure qui és el professional que aconsegueix guanyar-se el/la jove, com si fos una mena de competició. El que moltes vegades succeeix és que els adolescents acaben rebotats, desconfien de tothom i es tornen més hostils. 

És per això que penso que els professionals hem de ser mot curosos en aquest sentit i anar sempre amb molt de tacte i prudència, tenint la capacitat per saber llegir la situació i sent respectuosos amb els tempos. 

A mode de reflexió, em pregunto fins a quin punt els professionals hem de donar confiança? És a dir, on comença i on acaba aquesta confiança? I és que en el vincle educatiu, l'afectivitat no és mesurable, més aviat interpretable.

L'acompanyament educatiu

L'acompanyament educatiu, entès com a procés, mereix una menció especial. Penso que tots els professionals hauríem d'estar familiaritzats amb aquest procés, tot i aprofundint en les seves implicacions. L'acompanyament educatiu esdevé el pilar que fonamenta qualsevol intervenció educativa, i com tal requerix una profunda reflexió.

Acompanyar, doncs, vol dir caminar al costat d'algú, fent-li costat i compartint una part, encara que sigui petita, de la seva vida, així com el camí  a recórrer i les seves experiències. Acompanyar no és dir què s'ha de fer i com s'ha de fer. Va molt més enllà de tot això. No es pretén tampoc controlar la vida de ningú, ni molt menys protegir. Ans al contrari, l'objectiu és caminar amb algú per tal que sigui conscient de la seva situació, sent un testimoni de les seves decisions, siguin encertades o desafortunades, lluny de la pretensió de censurar o validar. Aquests darrers elements són claus, sobretot quan es treballa amb educands que presenten dificultats emocionals o problemes de conducta. Normalment estan acostumats a que el professional marqui unes prescripcions i unes pautes de comportament que han de seguir, i contínuament reben censures i límits que en ocasions no fan si no incrementar més el problema o la situació conflictiva. L'acompanyament aporta també una mirada neutra, de suport en les decisions. S'accepta a la persona tal i com és, i s'entén que la persona, els joves o els educands, són subjectes en fase d'aprenentatge que estan descobrint el món, experimentat una sèrie de vivències que teixeixen la seva personalitat. L'acompanyament consisteix precisament en fer costat en aquestes experiències, ajudant que el jove sigui capaç de transformar aquest vivències en oportunitats de creixement i/o de transformació. Acompanyar també és donar llibertat, llibertat per conèxier el món i equivocar-se, aprendre dels errors i tornar a construir.

L'acompanyament és especialment important amb els adolescents i els joves, els quals viuen una etapa vital on rebutgen l'autoritat i mostren certes hostilitats envers els adults. Penso que els professionals de l'educació hauríem de tenir una visió molt global del món que envolta aquest joves, sobretot aplicat al cas d'aquells que tenen problemes de conducta. Aquesta visió ens hauria de permetre visualitzar els casos d'aïllament, soledat, fracàs i angoixes que els assolen, així com les manifestacions d'agresssivitat i hostilitat, sovint expressions de malestar.

Amb tot plegat no vull dir ni molt menys que davant de certes conductes hagim de ser neutrals i seguir acompanyant el jove. El treball amb l'adolescència és molt complex,  i sigui quin sigui l'escenari educatiu (formal o no formal, de prevenció, de protecció o de justícia), no s'ha de d'oblidar que els límits educatius són molt necessaris. Simplement he exposat aquest tema a mode reflexió, sent conscient que a la pràctica és molt difícl d'implemetar. Igualment, penso que els casos d'èxit educatiu s'aconsegueixen amb un bon procés d'acompanyament, no tant per la bona diligència del professional si no per haver donat el protagonisme al jove, responsable dels seus actes i decisions.

La participació, la confiança i el consentiment: eines per treballar el conflicte.

Quan en el món educatiu ens trobem amb educands que tenen dificultats per regular el seu comportament, ràpidament es vincula amb el conflicte, el qual, per extensió, trenca la convivència del grup. Aquest fet afecta inevitablement els processos educatius i les activitats d'aprenentatge generades. En aquest sentit, els professionals de l'educació ens dediquem a donar una resposta educativa tendent a rectificar aquests comportaments. 

Les situacions conflictives, inherents als processos educatius, ha requerit que cada professional hagi intentat donar una resposta en soledat o a partir de l'ajuda d'altres companys, com podria ser el cas de l'assessor psicopedagògic.Malauradament, moltes de les situacions que diem "conflcitives" no s'han pogut solucionar amb l'èxit requerit, com és el cas de l'escenari actual de pràctiques. Això ha portat a una reiteració de conductes negatives i a unes respostes cada cop més reactivs per part de l'educador/a referent.

Quan es cau en aquesta situació, es dona una procés d'exclusió mútua entre educands i professionals que cal abordar i que estan sent objecte del meu interès en aquest procés de pràctiques, sempre amb la intenció de millorar la pràctica educativa, sigui orientant la intervenció educativa de l'educador/a o ajudant els educands a transformar la seva conducta.

 En el cas dels adolescents, s'estan explorant algunes vies que es consideren cabdals: la participació, el consentiment i la confiança.

La participació és un sentiment de pertinença que hauria d'experimentar l'adolescent/educand en el marc d'un context educatiu determinat. No sentir-se partícip pot donar peu a que no se senti identificat amb l'acció educativa. Participar vol dir crear espais on pugui dir la seva, opinar, crear, decidir, escollir, sentir-se part d'un grup...

Per la seva banda, el consentiment el podem entendre com una acte de responsabilitat. Una responsabilitat on l'adolescent dona el seu consentiment a l'acció educativa, que implica un acord tàcit amb el professional. Assumeix uns compromisos, que primerament poden ser de mínims i progressivament es poden anar eixamplant a mida que el jove assumeix més responsabilitat. Amb el consentiment no s'ha de pretendre eliminar conductes, si no convidar al jove o joves a transformar-les i generar nous vincles saludables.

Al seu torn, la confiança és un procés permanent que sustenta els dos elements anteriors i que està continguda de manera implícita. La confiança s'ha d'anar dipositant progressivament a mesura que el jove ho demostri i s'ho guanyi. És un procés constant que s'ha de sotmetre a revisió contínua. Però guanyar-se la confiança de l'educand és un pilar fonamental que articula l'acció educativa.

Aquests processos educatius que acabo de descriure, entenc que són difícils d'aplicar en un context com és el centre obert, on precisament alguns joves presenten dificultats per regular la seva conducta. Ho exposo bàsicament a tall de reflexió, i perquè també penso que esdevenen eines tant de prevenció davant de possibles situacions conflictives com de millora de la qualitat de l'acció educativa. Considero que com a professionals de l'educació ho hem de tenir molt present.

La presa de consciència

En aquesta nova entrada m'agradaria fer esment a la gran importància que té la presa de consciència per part dels agents implicats davant el problema o la situació a rectificar, sempre en clau psicopedagògica.

Durant el meu període de pràctiques m'estic adonant que en la fase d'avaluació psicopedagògica és fonamental que el psicopedagog/a tingui prou determinació per identificar el problema. En aquest sentit cal una bona dosi de realisme i d'objectivitat que no sempre és fàcil. Un cop s'hagi ubicat i detectat la situació sobre la qual cadrà intervenir, que en el meu cas va correspondre al Practicum I i part del II, penso que cal fer conscients a tots els agents implicats del problema. Concretament parlem del grup en qüestió, sobre els que recau l'acció psicopedagògica, així com l'educadora referent. Si alguna de les parts implicades no reconeix o no és conscient de la situació, ben dificilment es podrà aconseguir una millora o una rectificació. És per això que insisteixo que la presa de consciència és un aspecte clau que cal tenir molt present. 

En el meu cas, d'entrada, l'educacodora referent s'ha mostrat molt oberta i receptiva a iniciar alguns canvis metodològics, incorporant algunes pautes educatives que li he facilitat. Des del primer moment ha reconegut que les seves pràctiques no contribueixen a generar dinàmiques positives en el grup. Això ha facilitat molt la feina, ja que en cas contrari, si hagués mostrat resistències al canvi, hagués estat molt complicat poder fer alguna intervenció educativa amb el grup, al menys de forma efectiva. En el camp de la psicopedagogia es dona de manera inherent el treball col.laboratiu entre professionals. En aquest treballar junts, es poden donar algunes dificultats i amenaces que cal identificar-les i afrontar-les amb recursos específics. Per tant, es requereix una visió compartida del problema, la qual no sempre s'aconsegueix. Perfectament, en la tasca de l'assessorament, et pots trobar amb les següents limitacions:

• Resistències al canvi: on els assessorats no creuen convenient introduir canvis i prefereixen continuar igual. Normalment es pot donar en equips on els professionals porten molts anys treballant.
• Desconfiances: el psicopedagog/a es veu més com una amenaça que com un suport.
• Hiperresponsabilització: l'assessor acaba asumint més responsabilitats de les que li pertoca.
• Confrontació: durant el procés d'intervenció es donen postures oposades entre el psicopedagog/a i la resta de professionals, que estan encallades.

Podem citar-nes més amenaces que el psicopedagog/a es pot trobar en algunes circumstàncies. En aquest sentit és important estar dotats de certes estratègies que permetin desencallar alguns dels possibles problemes que es poden originar. És molt important que el psicopedagog no vagi en qualitat d'expert, com si fos el "solucionador" dels problemes. També hauria de ser un professional molt curós al temps d'assessorar, sabent que existeixen moltes formes de fer i de treballar que cal respectar. En part, també, és comprensible una certa dosi de desconfiança, i de qüestionament, ja que el fet de col.laborar en equips estables implica la introducció de noves dinàmiques que no sempre són fàcils d'assumir. Inclòs la hiperresponsabilització és fàcil que es pugui produir. Podem posar per cas que en el context sobre el qual estic fent el meu pla d'intevenció, el professional faci una demanda estant molt desesperat. Aleshores, el fet de ser un professional extern, pot arribar a ser vist com un expert o al menys com una oportunitat de canviar les coses. A mode de reflexió, és molt important que com a psicopedagogs tinguem molt present quines són les implicacions de treballar col.laborativament amb altres professionals. Forma part del que anomeno la "presa de consciència".

Aquesta presa de consciència a la que ens referim,si bé s'ha de donar en els professionals amb els que intervenim, també s'ha de produir en els subjectes on recau l'acció. En el cas sobre el que estic treballant, està sent vital el reconeixement per part dels adolescents sobre la situació i l'estat del seu grup com a conflictiu. Si no hi ha reconeixement, es molt difícil que la intevenció doni els fruits esperats. I la tasca meva, com a psicopedagog, no és forçar un canvi de mirada. Més aviat està consistint en fer de mirall i en ajudar a que siguin ells mateixos conscients sobre com van les coses. 

El treball amb els adolescents, sobretot en l'àmbit de la infància en risc, és molt difícil i  a vegades es pot tenir la sensació de picar pedra. Una estratègia clau que estic descobrint és la de cercar el seu consentiment a l'acció educativa. Un cop s'obté, la resta del treball ve rodat. Podem dir, per tant, que cercar el seu consentiment és la base de la presa de consciència.

Observacions realitzades en el professional

De la mateixa manera que  s'ha fet una observació per poder portar a terme el pla de treball  amb el grup, que pretén donar resposta als índexs de conflictivitat existents, també s'ha fet de la pràctica educativa de l'educadora. Penso que en qualsevol procés d'avaluació psicopedagògica és fonamental tenir en compte no només els alumnes i/o educands, també la pràctica docent i l'estil educatiu. Amb això vull dir que quan s'ha de realitzar una intervenció psicopedagògica, podem cometre l'error de fixar-nos només en els alumnes, i en moltes ocasions les dificultats o problemes que s'originen tenen el seu origen en el context  o en la pràctica del professional. És per tant una situació que cal observar i avaluar, bàsicament per descartar que en el cas que ens ocupa no sigui un element susceptible de desencadenar o agreujar el conflicte. 

En el moment de les meves pràctiques en el qual em vaig decidir per l'actual proposta d'intervenció, em va cridar l'atenció que l'educadora, davant de les situacions de conflicte que viu el grup, se senti desbordada, havent provat sense l'èxit esperat diferents estratègies per reduir-lo. Ràpidament em va fer pensar que per la meva part seria un error creure que totes les raons que han originat la situació actual al grup s'han de buscar en els propis nois/es. Vaig creuere convenient revisar i observar de quina manera interactua l'educadora amb el grup, i quines de les seves intervencions poden afavorir el conflicte. Abans de tot, he fet una revisió documental, que inclou els següents elements:

• Els PEI's de cada noi/a, per veure que es proposa treballar amb cadascú i veure on vol posar l'accent.
• Els objectius pedagògics que s'ha plantejat amb el grup.
• Les programacions.

Posteriorment, he fet una observació de la seva pràctica, partint d'una senzilla pauta d'observació:

Data i hora:

1. Normes:

Establiment d’unes normes clares i consensuades amb els nois/es.

2. Activitats:

Seqüència d’activitats educatives de la sessió.

Organització/Plantejament de les activitats. (Claredat, Pautes, Facilitació d’eines).

3. Dinàmiques del grup:

Manté l’aula controlada.

Actuacions més rellevants dels nois (de manera individual o grupal) al llarg del desenvolupament de la sessió.

Es fomenta la participació al grup.

Capacitat per gestionar conflictes.

4. Comunicació i relació educadora-grup.

Aspectes verbals i no verbals a destacar en la sessió.

Practica una escolta activa.

Ajuda a que prenguin consciència del seu progrés.

Promou  el treball en grup i valors de respecte, tolerància, companyerisme i cooperació.

Fomenta la participació a classe.

5. Suports als educands.

Adequació de les activitats a les capacitats i necessitats dels educands.

Utilitza estratègies per augmentar el seguiment i la motivació.

Es reforça positivament els educands.

Facilita eines i recursos davant les dificultats

6. Comentaris del’educadora.  Aspectes del desenvolupament de la sessió i propostes de millora:

7. Apartat d’observacions personals del psicopedagog.

Un cop vaig recollir prou informació, vaig concloure que l'educadora  havia aribat a un punt on les seves pràctiques no ajudaven a disminuir els índexs de conflictivitat del grup. Algunes de les seves intervencions són en certa manera contraproduents, fet que s'ha pogut detectar des de la tasca d'assessor, fruit d'una observació. Això ha portat a realitzar una intervenció psicopedagògica amb l'educadora, des de la vessant de l'assessorament psicopedagògic. Es va posar de manifest que porta 6 anys treballant en el nivell d'adolescents i que se sent una tant desgastada, ja que el treball amb aquesta franja d'edat és molt esgotador en un recurs com és el centre obert. Ha entrat en una dinàmica d'estancament on cada vegada li costa més innovar, i si més no abordar les diferents situacions problemàtiques que s'originen. La tasca del psicopedagog com a assessor consisteix bàsicament en detectar i en identificar aquests processos, i promoure actuacions que modifiquin o millorin la situació i el context d'aprenentatge. Aquesta està sent de moment la meva funció, si pretenem introduir un canvi en la dinàmica del grup primerament hem de promoure alguns canvis en l'acció educativa de l'educadora.