Una de les fases primordials que es porta a terme en qualsevol procés d'intevenció psicopedagògica és el context d'actuació. Considero bàsic i fonamental que el psicopedagog/a tingui clar on ha de desenvolupar la seva tasca, amb el fi de conèixer a fons quina és la realitat amb la que ha de treballar. Per aquesta raó vull dedicar aquest apartat a parlar del barri del Raval, però no només per això. Aquest barri és tan idiosincràtic i complexe que mereix un anàlisi personal en clau de diagnòstic.
El Raval arrossega l’etiqueta estigmatitzadora de ser un
barri problemàtic i conflictiu, amb un alts índex de delinqüència que van
marcar clarament la seva vida quotidiana
durant les darreres tres dècades del S.XX. S’ha especulat molt al voltant
d’aquestes qüestions, i molts mites, prejudicis i una Administració que fins fa
no gaire sempre l’ha girat l’esquena al barri no han fet si no agreujar més la
seva problemàtica i afegir més càrrega pejorativa a la ja degradada imatge del
barri. Paral·lelament, no podem obviar un fenomen que jau molt latent al Raval:
la immigració. Des de les primeres onades migratòries a mitjans de la dècada
dels noranta, el Raval sempre ha registrat uns elevats índexs d’immigració que
l’han anat convertint en un barri “guetto”. D’aquesta manera s’ha anat
configurant un autèntic amalgama multicultural donant peu a una
extraordinària riquesa cultural que
determina la vida quotidiana del barri i que destaca notablement per sobre
d’altres barris barcelonins. Aquesta interculturalitat es veu clarament
reflectida en les escoles públiques del
CEIP Drassanes i CEIP Collasso i Gil, on són evidents algunes “aules guetto”
per la quantitat d’alumnes d’origen estranger que acull, i en la població que
acullen els diferents centres oberts del barri, on destaca la Fundació Centre
Obert Joan Salvador Gavina, centre on estic realitzant les pràctiques.
No són poques les iniciatives que en clau
d’interculturalitat han estat impulsades des del barri per netejar una imatge
distorsionada que té la societat sobre la immigració i el Raval i per trencar
el llast que arrossega entorn d’aquestes qüestions. El teixit associatiu i la
xarxa que conformen totes les entitats socials i culturals han difós diferents
eslògans que reivindiquen el Raval com a un epicentre de cultures més enllà de
la marginació i la delinqüència, que els mitjans de comunicació s’encarreguen
d’amplificar, i han volgut demostrar com al Raval conviuen amb normalitat
infinitud de nacionalitats i diferents opcions religioses.
El Raval ens presenta dues cares. Si bé d'una banda s'ha modernitzat i s'ha obert al turisme, amb alguns equipaments com el CCCB, el MACBA o la Filmoteca, d'altra banda encara persisteixen els problemes que l'han assolat tota la vida i que són difícils de gestionar: prostitució, drogradiccions, deliqüència i marginació. Aquesta dicotomia fa del Raval un barri tan particular, capaç de fascinar molta gent per la seva gran riquesa cultural i la convivència intercultural i de provocar el rebuig pels seus problemes socials. I és que segons es miri, el Raval és el barri de sempre, que està igual, o és un barri transformat, diferent.
